Cristina Gutiérrez, creadora del Mètode La Granja
En motiu del dia de la dona emprenedora, Dones pel Futur s’ha desplaçat fins a Santa Maria de Palau Tordera per a parlar amb la Cristina Gutiérrez Lestón.
La Cristina es considera primer i abans que res, educadora emocional, després, tota la resta: escriptora, directora i CEO del projecte la “Granja ability training center” amb centres a Barcelona, Madrid i Andorra.
Per la Cristina, el més important de la seva feina és poder treballar amb infants i joves, amb docents i equips d’empreses. El que fa és treballar amb persones i això l’apassiona.
Com t’endinses en aquest projecte?
Tot va començar quan jo vaig iniciar-me aquí com a educadora d’una granja escola, per ensenyar als nens d’on ve la llet, com és una vaca, un cavall, o el respecte a la natura. I em vaig adonar, després de quasi divuit anys treballant cada dia aquí fora, que aquesta és una trinxera de l’educació on t’esquitxen i et trobes nens amb deu anys que et diuen que se senten a terra i que ells no es mouen perquè “la vida és una merda”, amb la e molt llarga.
I així és com vaig prendre consciència, després de divuit anys treballant cada dia, que alguna cosa s’havia de canviar. Vaig adonar-me que tot el que sempre havia utilitzat per educar ja no funcionava: els nens ja no m’escoltaven com abans i ja no aconseguia modular les seves actituds ni comportaments. Primer em vaig frustrar i després em vaig queixar durant dos anys, però dos anys després de queixar-me, un dia em vaig preguntar: si els nens han canviat potser nosaltres hem de fer alguna cosa diferent.
L’any 2002, vaig començar a partir de la prova i error amb els 15.000 infants i joves que ja passaven per la granja en aquella època. Les coses que funcionaven, me les quedava, i les coses que no, les descartava, fins a crear el que es diu el “Mètode de La Granja”. Un mètode que ens ajuda a tornar. A què els infants ens tornin a escoltar i, sobretot, tornar a modular mètodes i actuacions que, en moments com els actuals, és importantíssim, vital i urgent.
És important investigar sobre aquestes competències emocionals pels joves? Creus és necessari ara mateix?
És necessari investigar i és necessari treballar amb rigor. Crec que és molt rellevant perquè estem treballant amb persones, amb infants, joves i adults, i fins a la tercera edat. Ara, a La Granja, ja treballem per a tots els àmbits: amb metges, professionals de la salut, hospitals, empreses, multinacionals, escoles i especialment instituts. També treballem amb universitats i clubs esportius d’alt rendiment.
L’any passant van passar per La Granja Barcelona 38.000 escolars -12.000 més per La Granja Madrid- entrenant les seves competències emocionals.
Per experiència, crec que tot el que te a veure amb el comportament humà i amb l’actitud, ha d’estar tractat amb rigor.
No coneixem gaire com funcionem els humans, i si volem liderar, ajudar o educar humans, hem de saber primer què és un humà. Crec que no ho sabem gaire, no?, especialment en el món de les organitzacions i les empreses. Moltes vegades se’ns demana que deixem les emocions, allò que sentim, fora de l’aula o de l’oficina, i això és impossible.
Aleshores, quan ens comencem a sentir malament, quan el que fem no està alineat amb els nostres valors, ens desanimem, i acabem anant per la vida sense passió, sense ganes i oblidant els nostres somnis.
Com li expliques a un infant que estaràs entrenat les seves emocions?
El Mètode de La Granja, consisteix en llançar reptes en un espai natural. La natura és una supereina per educar, per cuidar i cuidar-nos, i per adonar-nos de moltes coses.
El que nosaltres fem, sobretot, és llançar un repte. Per poder treballar qualsevol emoció, primer hem de provocar-la. Sense emoció no hi ha aprenentatge.
Hem après que la teoria no funciona. Allò que funciona és el que aprens fent, i ens centrem en això: aprendre fent a través de reptes perquè surtin les emocions.
A vegades, tenim ansietat i estrès, i amb una hora i mitja, pots entendre la diferència entre ansietat i estrès, però, sobretot, sent tu qui les gestiona no deixant que et gestioni a tu.
Tots tenim dret a sentir-nos malament, és clar que sí, però també tenim dret a sentir-nos bé. Perquè tots tenim al cap un constructe que es diu “intel·ligència emocional” que ens ho permet.
L’any 1931 el 40% de la població a Espanya era analfabeta. I per què?, perquè no els hi havíem ensenyat a llegir ni a escriure. Actualment, hi ha un analfabetisme emocional, en un moment accelerat, amb malalties mentals, autolesions i suïcidis. Tot el que jo veig a La Granja cada dia és molt colpidor, i no és just que no sapiguem utilitzar la nostra intel·ligència emocional.
La nostra feina consisteix a ajudar que tothom entengui que fer servir la intel·ligència emocional és molt més fàcil del que pensem i que, a més a més, és un dret de tots i totes.
Així que, convido a tothom a creure que sentir-se bé és un dret i que tots podem fer-ho. A convertir-se en activistes del benestar emocional, tant si ets mestre, treballador, líder d’una empresa, mitjà de comunicació o polític.
Abans deies que, per aprendre, ho has de fer i ho has de viure. Com ho gestionem això com adults?
Avui en dia, tenim un problema, un repte: les emocions més potents que sentim els humans són la por, la ràbia i la tristesa. Aquestes emocions són preconscients, és a dir, que succeeixen abans de la consciència i, per tant, són inevitables.
Quan hi ha incertesa i falta d’informació, la por apareix, vulguis o no vulguis, sàpigues regular-la o no. Quan no la sabem gestionar, la por ens paralitza, és invasiva i contagiosa i ens fa extreure la pitjor interpretació possible. Per això la por ens fa desconfiar. Si jo em sento bé, tracto bé, si jo em sento malament, tracto malament
És natural que sentim aquesta emoció, de fet, és inevitable, però el que sí que podem fer és regular allò que sentim: jo tinc dret a sentir el que vulgui però no tinc dret a fer el que vulgui amb el que sento.
Perquè quan decideixo guiar-me pel que sento, es quan faig mal a les altres persones, i apago la llum pròpia del que m’envolten. No fa gaire, en Dilan, de 4 anys, em va dir: Vull un planeta amb llum. A vegades ens pensem que els nens petits no s’adonen, però els que no ens n’assabentem som nosaltres.
Porto 40 anys treballant a la trinxera de l’educació i més d’1.000.000 de nens han passat per La Granja, i mai he vist tantes baixes d’autoestima ni tantes falta d’empatia. L’autoestima és la base de l’èxit i de la felicitat, i l’empatia és el que ens fa humans.
No he vist mai tanta desconfiança, tanta ansietat en nens a partir de tercer de primària, tants pensaments recurrents de suïcidi i nens que s’autolesionen. No és just, no està bé i no ho podem permetre.
Les dones, som les que ens n’adonem i, per sort, tenim aquest lideratge femení: el lideratge humà, que és el que està més orientada a les persones. Nosaltres som les que hem de dir prou i començar a canviar les coses, pels nostres fills i per les nostres filles, però també per les persones que treballen a la teva organització/empresa.
Les emocions són contagioses?
Sí, totes les emocions són contagioses, si jo somric, tu somrius. I com més potent són les emocions, més contagioses. La por, la ràbia i la tristesa són les emocions més fortes que sentim els humans.
Si algú està treballant en un espai, o vivint amb una casa on conviu la por, la ràbia, i hi ha molta agressivitat, tots els individus que es trobin en aquell espai de feina o bé, convivint en aquella casa, seran agressius i sentiran el sentiment de ràbia.
Com contagiem aquestes emocions positives?
Per revertir la situació el primer que hem de fer és formar-nos, entendre com funcionen i aprendre a entendre la ment. I és que, revertir aquestes emocions és molt fàcil del que sembla: per fer-ho hem d’intentar viure com les flors.
Les flors per créixer necessiten els fems, els excrements, que fan pudor, són bruts i tòxics. Però quan olores una flor, mai fa mala olor ni està bruta. De fet, tenen els colors vius, que alegren la vista.
Les flors són capaces d’absorbir de la toxicitat més absoluta només allò que la nodreix. Per això us convido a, quan algú us tracti malament, o us faci sentir que no valeu res, visqueu com les flors. Cal reconèixer que aquest dolor és de l’altra persona i no propi. “Jo no absorbiré la teva merda, perquè no és meva. Només absorbiré allò que de tu m’ajuda a créixer i a ser més potent”.
De quina manera t’ha transformat a tu aquest projecte?
M’ha transformat completament. Jo fins a l’any 2002 era una Cristina petiteta que anava pel món amb la meitat d’informació. M’havien ensenyat que París era la capital de França, m’havien ensenyat el nom de rius, però, quan he tingut un problema de veritat, amb els teus fills, amb la teva parella, amb la feina, no m’ha servit de res saber que París és la capital de França.
Quan t’enfrontes als “problemes de veritat” rebusques dins teu alguna cosa que, sense saber què és, saps que la tens.
Jo vaig començar a treballar i a formar-me en el moment en el qual els nens no em feien cas, buscant com tornar a entendre’ls i que m’entenguessin a mi.
En aquest procés em vaig trobar aquella Cristineta petiteta que li faltava molta part d’informació: no sabia ni qui era, no sabia que era important per mi.
Aquest projecte m’ha ajudat a aprendre mentre ajudava als nens: aprenia d’ells i em coneixia a mi mateixa. I, gràcies a aquest procés, va aparèixer la Cristina de veritat, aquella que hi ha sota la pell i que te la força per poder aguantar quan venen tempestes, que pot torçar-se però és difícil de fer caure. Perquè ja sé qui soc, i el que busco és que el que a mi no em van ensenyar de petita no es repeteixi amb els nens i nenes. O, com a mínim, amb els que venen a La Granja. Que això no torni a passar si tinc el poder de canviar-ho.
Diem que vius com les flors ara?
Sí, diem que visc com les flors, oi tant!
Una cosa que ens diferencia a La Granja és que intentem ser coherents, és a dir, que si jo no sé treballar en equip jo no puc ensenyar a treballar en equip als infants. Per això tenim cinc estadis d’educadors emocionals.
Som conscients que hem de seguir al nostre cor. Si el meu cor em diu que he d’estar amb el meu fill malalt, no pot ser que el meu cor estigui allà i jo estigui treballant aquí, no té sentit. Intentem ser molt coherents: que allò que diem, ho practiquem. Per això tenim gestors de talent en el projecte que ens ajuden a créixer com a persones, però pell per dins.
Quan jo creixo pell en dins, creixo pell en fora i després el resultat de la meva feina és brillant.
Com es projecta una vida sent conscient emocionalment?
T’adones del poder que tenim les persones de canviar el món. Descobreixes quins són els seus talents i pot ser coherent amb ells. Això et permet treballar en projectes, usar els teus talents, desenvolupar-los inabastablement.
Però fins que no passes a ser conscient, no ho vius, no t’ho pots imaginar. Jo mai m’hagués imaginat que estaria guanyant premis, ni parlant amb la gent ni que em gravarien.
La majoria dels adults ens passem la vida reparant allò que ens va passar de petits. De petita a l’escola vam patir, els meus companys i jo, molt maltractament. Era una altra època, però a nosaltres ens pagaven si ens equivocàvem. I fa uns quinze anys vaig adonar-me que el que estic fent amb la meva feina és reparar, per curar-me, tot allò que em va passar. Ho estic reparant ajudant als altres nens.
Ens passem la vida reparant el que ens passa. Quan identifiquem el que ens ha passat, passem a ser conscients. Quan no en som conscients és quan anem amb rabia per la vida. Tots tenim la nostra vida, a tots ens han passat coses, pitjors o millors. Podem ser-ne conscients o no ens enrecordem, però aquestes vivències pesen i les tenim.
Aleshores, les emocions són aquest pilot automàtic que et diu: “eh, eh, Cristina, posa atenció, posa atenció” i si no posem atenció, algun dia ens aturaran. És aleshores quan caiem en la depressió, o qualsevol altre problema o patologia que tinguem.
Parem, i intentem ser humans, perquè ho som i ens ho mereixem, no neguem la nostra essència.
Per fer el tancament, com és la Cristina d’ara que està davant la càmera, que rep premis, com ho abraça tot això?
Des de la humilitat. I des de la injustícia que és que no tothom tingui la mateixa oportunitat. Això em genera molta frustració, sobretot, quan la gent està tan malament. A vegades, també ho abraço amb tristesa. Però, em dic: “Jo faig el que puc fer, i el que no, no podré”, és una mena d’acceptació.
Quan hi ha un nen a La Granja que et diu, com en Miquel d’onze anys: “M’han criticat tant el que faig malament, que ja no sé el que faig bé”, impressiona. O quan l’Isaac de tretze anys, em va dir “d’avui m’emporto saber que m’emporto a algú”.